Aquest és un punt important. Sovint, quan es parla de serveis a domicili, es planteja el debat com si cada ajuntament hagués de resoldre-ho tot amb recursos propis: cuina pròpia, logística pròpia, personal propi, gestió pròpia i seguiment propi.
Per a molts municipis petits o mitjans, aquest model pot ser inviable. La demanda existeix, però sovint és dispersa: poques persones en un municipi, algunes més en el municipi veí, necessitats diferents segons el grau d’autonomia, dietes específiques, rutes llargues i poca densitat de domicilis.
La inviabilitat d’un model individual no hauria de justificar que la necessitat quedi sense resposta.
La pregunta no és si cada municipi pot fer-ho sol. La pregunta és com pot garantir-ho amb escala territorial.
Una necessitat que creixerà a gairebé tot el territori
L’envelliment no és només una realitat de les grans ciutats. Segons les projeccions municipals de l’Idescat, entre 2024 i 2034 la població de 65 anys o més augmentaria a 888 municipis catalans, és a dir, a 9 de cada 10 municipis. 1
Les mateixes projeccions indiquen que els municipis de menys de 500 habitants continuaran sent els més envellits el 2034, amb un 29,1% de població major de 65 anys. 2
Això vol dir que la necessitat de suport a l’autonomia, alimentació adequada i atenció domiciliària no serà excepcional ni concentrada. Serà territorial, diversa i sostinguda. I precisament per això no es pot pensar només municipi a municipi.
Garantir no sempre vol dir gestionar directament
Hi ha una confusió habitual: pensar que si un ajuntament no pot prestar directament un servei, no pot tenir-hi cap paper. Però garantir una resposta pública no sempre vol dir cuinar, repartir o gestionar-ho tot des del mateix ajuntament.
Pot voler dir detectar la necessitat, ordenar l’accés, coordinar-se amb altres municipis, treballar amb el consell comarcal, establir criteris comuns, concertar serveis, activar recursos existents, fer seguiment des dels serveis socials i assegurar que ningú queda fora per manca d’escala.
Aquest enfocament ja forma part de la lògica dels serveis socials bàsics. El Departament de Drets Socials i Inclusió defineix els serveis d’atenció domiciliària com un conjunt organitzat de recursos i accions adreçades a persones que, per edat, dependència o discapacitat, tenen limitada l’autonomia per fer activitats bàsiques de la vida diària o requereixen atenció permanent i a distància. 3
Dins el servei d’ajuda a domicili, la Generalitat inclou el suport a tasques de la llar com preparar els àpats segons dietes establertes, i assenyala objectius com afavorir l’autonomia, millorar la qualitat de vida al domicili i donar suport a persones que no poden viure autònomament a casa seva. 3
També la Diputació de Barcelona situa els serveis socials bàsics i l’atenció domiciliària com a àmbits de suport als ajuntaments i com a part de les polítiques locals de cura, autonomia i suport a les persones cuidadores. 4
Per tant, l’alimentació domiciliària no hauria de quedar com una qüestió lateral o improvisada. Pot formar part d’una resposta més ampla d’atenció domiciliària, autonomia i suport familiar.
L’escala territorial ja existeix en els serveis socials
A Catalunya, els serveis socials bàsics ja tenen una organització territorial que permet superar els límits del municipi petit. La Llei 12/2007 estructura les àrees bàsiques de serveis socials sobre una població mínima de 20.000 habitants. Per als municipis de menys de 20.000 habitants, l’àrea bàsica ha d’agrupar municipis i la gestió correspon a la comarca o a l’ens local associatiu creat amb aquesta finalitat. 5
Això és rellevant perquè mostra que l’escala supramunicipal no és una idea aliena al sistema. Ja és una fórmula habitual per garantir proximitat quan el municipi, per si sol, no té prou dimensió.
El Consell Comarcal del Vallès Oriental, per exemple, descriu la seva Àrea Bàsica de Serveis Socials com un servei que coordina i gestiona els serveis socials bàsics dels municipis de menys de 20.000 habitants, promou línies de treball comunes i garanteix serveis socials de proximitat. 6
El Consell Comarcal de la Noguera explica la mateixa lògica: l’àrea bàsica de serveis socials agrupa municipis de menys de 20.000 habitants i la gestió correspon a la comarca o a un ens local associatiu creat amb aquesta finalitat. 7
Per tant, el debat no hauria de ser si l’escala supramunicipal és legítima. Ja ho és. La qüestió és com utilitzar-la també per donar resposta a necessitats quotidianes com l’alimentació adequada a domicili.
Què aporta l’escala supramunicipal?
L’escala supramunicipal pot aportar allò que molts municipis sols no poden sostenir.
- Densitat de demanda: suficients persones usuàries en un territori per fer viable una ruta, una compra, una planificació i un servei regular.
- Continuïtat: un servei que no depengui d’una solució puntual, d’una subvenció aïllada o d’una resposta informal.
- Especialització: dietes adaptades, protocols, traçabilitat, criteris de derivació i coordinació amb serveis socials, salut i famílies.
- Equitat: que una persona gran d’un municipi petit tingui una resposta comparable a la d’una persona que viu en un municipi més gran.
- Eficiència: aprofitar cuines existents, rutes compartides, nodes logístics, proveïdors locals i sistemes de seguiment sense duplicar estructures municipi a municipi.
- Resiliència: més marge de resposta si una cuina falla, si una ruta canvia, si augmenta la demanda o si cal adaptar dietes.
Supramunicipal no vol dir allunyar-se de la persona
L’escala territorial no ha de significar burocràcia ni pèrdua de proximitat. Aquest és un risc real si el model es dissenya malament.
La proximitat s’ha de mantenir en la detecció, la valoració social, el seguiment i la relació amb la persona i la família. El que es pot compartir és la capacitat operativa: cuina, logística, compra, sistemes, protocols, contractació, indicadors i coordinació.
Cal centralitzar allò que dona eficiència i mantenir a prop allò que dona sentit.
Un bon model podria combinar serveis socials municipals o comarcals per detectar necessitats, valorar casos i fer seguiment; consells comarcals, mancomunitats o agrupacions de municipis per ordenar la resposta territorial; cuines existents, obradors o proveïdors acreditats per preparar menús adequats; rutes compartides per garantir la distribució regular; i sistemes digitals per tenir traçabilitat, incidències, canvis de menú, altes, baixes i coordinació amb les famílies.
Aquesta combinació permetria evitar dos extrems: que cada municipi ho hagi de fer tot sol, o que el servei quedi en mans d’una solució privada sense criteri públic ni seguiment social.
La peça que falta: ordenar l’alimentació domiciliària
Avui ja existeixen serveis d’ajuda a domicili, teleassistència, menjadors socials, serveis de proximitat i iniciatives comunitàries. Però l’alimentació domiciliària per a persones grans, fràgils o amb pèrdua d’autonomia sovint queda en un espai intermedi.
No sempre és una urgència social clàssica. No sempre és una prestació sanitària. No sempre encaixa dins el SAD convencional. I, tanmateix, pot ser determinant perquè una persona continuï vivint a casa amb seguretat.
Per això cal ordenar millor aquesta necessitat. No es tracta només de “portar menjar”. Es tracta de garantir que una persona que ja no pot comprar, cuinar o organitzar-se bé tingui una alimentació suficient, regular, adaptada i segura. I que aquesta resposta estigui connectada amb la xarxa de serveis socials, salut, família i comunitat.
Una proposta flexible
No hi ha un únic model vàlid per a tots els territoris. Un territori amb alta densitat urbana no necessita la mateixa arquitectura que una comarca rural, una zona de muntanya o un conjunt de municipis dispersos.
Per això la proposta no ha de ser rígida. El que cal és que cada territori pugui respondre algunes preguntes bàsiques:
- Quantes persones podrien necessitar suport alimentari domiciliari?
- Quins municipis, serveis socials i equips de salut poden detectar millor aquests casos?
- Quines cuines o proveïdors existents poden preparar menús adequats?
- Quina logística permetria arribar al domicili amb regularitat?
- Quin paper tindria l’ajuntament, el consell comarcal o la mancomunitat?
- Com es faria el seguiment de casos, incidències i canvis de situació?
- Com es garantirien criteris de qualitat, seguretat alimentària, adaptació dietètica i equitat d’accés?
Aquestes preguntes són més útils que una discussió abstracta sobre si el servei ha de ser municipal, comarcal, públic, concertat o comunitari. El que importa és que hi hagi una resposta ordenada, viable i avaluable.
La resposta no pot dependre del codi postal
Si l’envelliment i la fragilitat creixen a gairebé tot el territori, la resposta no pot dependre només de la capacitat individual de cada ajuntament.
Els municipis tenen un paper essencial perquè són l’administració més propera. Però la proximitat no sempre és suficient si no va acompanyada d’escala.
L’alimentació domiciliària necessita mirada social, però també necessita operativa: cuina, compra, fred, repartiment, freqüència, adaptació, incidències, seguiment i sostenibilitat econòmica.
Aquest conjunt difícilment es pot resoldre bé municipi a municipi. En canvi, pot tenir molt més sentit si es pensa des d’una escala territorial compartida.
La pregunta no és si cada municipi ho pot fer sol.
La pregunta és com podem garantir que qualsevol persona gran, fràgil o amb pèrdua d’autonomia pugui continuar menjant bé a casa, visqui on visqui.