No és només una opinió. És una necessitat documentada.
Aquesta iniciativa vol aportar criteri, precedents i llenguatge útil perquè l’alimentació domiciliària entri al debat municipal amb rigor.
Menjar bé a casa no parteix d’una intuïció abstracta. Parteix d’una realitat quotidiana: moltes persones grans, fràgils o amb dependència poden continuar vivint a casa, però necessiten que l’alimentació no depengui de la improvisació, de la força disponible aquell dia o de la càrrega invisible de la família.
Per això proposem parlar d’alimentació domiciliària com a recurs preventiu, de proximitat i coordinat amb l’atenció domiciliària municipal i l’atenció integrada social i sanitària.
1. No és només menjar
És prevenció, regularitat, seguiment i suport perquè la vida a casa continuï sent possible.
2. La casa ha de continuar funcionant
Moltes persones no necessiten una residència. Necessiten que el menjar arribi, que sigui adequat i que hi hagi continuïtat.
3. Les famílies ja ho sostenen
Quan no hi ha resposta pública o comunitària, la càrrega recau sobre fills, filles, parelles, veïns o cuidadores.
4. Els municipis no parteixen de zero
Ja hi ha experiències municipals i territorials que mostren que aquest recurs es pot organitzar amb criteri.
5. L’escala pot ser compartida
No tots els municipis ho han de resoldre sols. Es pot treballar directament o amb escala supramunicipal.
6. El 2027 és una oportunitat
El proper cicle municipal hauria d’incorporar aquesta qüestió als programes, als debats i a la planificació de serveis.